CLILAB Diagnòstics us manté informats

Dimarts 23 juliol de 2013. Tinc 35 anys i de sobte a la dutxa em palpo un "bony" a la mama esquerra. Després d'un matí de molta feina aconsegueixo que a la tarda, em visiti el meu ginecòleg. M'explora i no cal que digui res, la seva cara ho reflexa tot. Ràpidament, tinc hora per fer-me més proves l'endemà. Torno a casa pensant que no serà res i amb la ment posada en el fet que dos dies després, començo vacances amb la família.

L'endemà tinc la meva primera mamografia. Totes les mirades que m'envolten em fan pressuposar el que més tard passa a ser una realitat. Així i tot, estic tranquil·la, en calma amb mi mateixa. L'endemà, marxem de vacances amb el meu marit i els meus fills, la Laia té 1 any i el Martí 2. Passarem una gran setmana amb moltes experiències noves i divertides.

Divendres 16 d'agost ens truquen per dir-nos que ja estan els resultats. Deixem els nens amb els avis i sortim cap a Barcelona. La recepcionista del centre on em van fer les proves, ens dona un sobre tancat i una visita amb el metge al cap de 5 dies. Els dos sols tornem al cotxe i decidim obrir el sobre. Impossible esperar 5 dies a obtenir respostes si la tenim a la mà. Ens mirem i obro el sobre. Al diagnòstic posa: "Carcinoma Ductal Infiltrant mama esquerre" i no soc capaç de connectar amb la realitat. El meu cervell es bloqueja durant uns segons i no entenc el que estic llegint. Carcinoma, què vol dir? Ens mirem amb el Ferran, el meu marit, i revisem tots els papers. Segur que són els meus? Segur que sóc jo? Segur que tinc càncer?

Al cap d'uns segons em poso a plorar. Començo a ser conscient que és real, una realitat que encara m'acompanya avui. Es confirmava que totes aquelles mirades que em van acompanyar des del primer instant, eren el reflex de la pena, de la malaltia que ja veien en mi, de la tristor i de la compassió, i que jo, des del primer dia, tot i ser infermera, vaig voler no veure. Vaig seguir fins a l'últim moment a aquella petita llum d'esperança que em va acompanyar també durant tots aquells dies.

Després de diverses visites i proves, on els oncòlegs canvien la perspectiva i les decisions sobre la marxa, van decidir iniciar tot el procés de tractament amb la quimioteràpia, a continuació cirurgia i per últim, radioteràpia. Recordo que en aquell moment, el que més m'angoixava era tenir el tumor dins meu sabent que em podia matar. No entenia com no m'operaven. Tot i que no em sentia molt tranquil·la amb la decisió dels oncòlegs, em vaig posar en les seves mans. Al llarg de tot el procés, dins el meu cap, una veu només feia que preguntar-me: segur que m'està passant a mi?

El 27 d'agost és la primera sessió de quimioteràpia. El dia abans, al quiròfan, em col·loquen el port-a-cath i comencem el tractament. Estan tots amb mi, ho recordo com si fos ahir: passo cinc hores connectada a una màquina amb diferents bosses que la infermera va canviant. Durant tota l'estona pensava: quan començaré a sentir els efectes? Què em passarà? Què sentiré?

I pensar que durant molt de temps vaig estar a l'altra banda treballant d'infermera al servei d'oncologia i ara era jo la que estava asseguda a la butaca, la que tenia dubtes, la que tenia por, la que no es volia morir...

Tres setmanes més tard em comença a caure el cabell, és el 12 de setembre i el primer dia d'escola del Martí que comença P3. Classe oberta amb els pares i tutors i no em trobo gaire bé. A la tarda em rapen el cabell i és el punt d'inici de tot un procés molt llarg. Com em va dir el meu ginecòleg: "perdràs un any de la teva vida".

Ara que ho explico tot, estic constantment agraïda per seguir aquí (moltes ja no hi són), per deixar-me guiar per les decisions dels altres i veure que m'han portat a continuar endavant. Per deixar-me cuidar quan la realitat és que jo ho volia fer tot, sola.

La vida m'ha fet veure, en diferents ocasions, que pots treure forces per seguir endavant quan creus que no les tens. Sempre pensava "no puc deixar als nens sense mare". En un instant vaig ser conscient de com et pot canviar la vida i les teves prioritats. Com sorgeix de dins teu la necessitat de sobreviure i de vèncer allò que no veus, però que saps que tens. Com valores els moments que estàs una mica millor, en el que la teva malaltia et permet estar amb els teus i gaudir dels que t'envolten, dels que t'estimen. Com els teus fills poden ser l'energia de tota la teva lluita, i que, en realitat, ells són aquella llum que em va fer sortir de la foscor. El món que t'envolta no s'atura, encara que tu vas a un altre ritme i per un altre camí.

Durant tot aquest temps he viscut moments màgics amb gent que no coneixia, moltes connexions en les sales d'espera o durant els tractaments. L'experiència de viure un càncer de mama ens va fer tenir un vincle únic, viure moments inoblidables i tenir converses on aflorava l'escolta, la comprensió i el suport. Vaig ser conscient que en aquesta lluita, no estàs sola.

El juny del 2021 li van diagnosticar un càncer de mama a la meva mare. Després d'haver lluitat al meu costat durant tot el procés, la vida ens ha fet viure la malaltia des de les dues perspectives, sempre hem estat molt unides i ara més que mai.

Des de fa poc sé que tinc una mutació genètica que augmenta el risc de patir la malaltia una altra vegada. Com em va comentar l'oncòleg: "mastectomia o càncer". Em trobo en un camí ple d'incertesa, que visc amb molta més por i més dubtes. Em sento molt sola i insegura i se'm fa molt difícil prendre certes decisions per por a equivocar-me. Així i tot, estic convençuda que quan sigui el moment de decidir-ho, ho sabré.