CLILAB Diagnòstics us manté informats

Sra. Aleixandre, fa ben poc li van entregar la Medalla al Treball President Macià 2022. Què suposa per vostè aquest reconeixement?

És un reconeixement important per a tota aquella gent que hem treballat per a la societat. La veritat és que em va sorprendre moltíssim que una norantena de personalitats de diversos àmbits signessin perquè me la donessin.

Si li sembla bé, rebobinem una mica. D’on neix la seva vocació pel món de la salut?

A mi la Medicina sempre m’havia agradat molt. Uns amics dels meus pares s’hi dedicaven. En aquella època, hi havia una certa idealització de la figura dels metges, però implicava molt de sacrifici. En aquell moment, com a dona, no estava disposada a renunciar a la meva vida per allò.

I va decidir estudiar Farmàcia...

Sí. Després em vaig decantar per la bioquímica i, finalment, vaig anar cap al laboratori, que és aquell espai més proper a la medicina on pot estar un farmacèutic.

Al llarg de la seva trajectòria professional, ha combinat l’activitat docent amb la direcció de laboratoris clínics com el de l’ICS a Girona. Creu que les anàlisis clíniques, tot i ser imprescindibles, estan una mica invisibilitzades?

Totalment invisibilitzades. Les anàlisis clíniques són el diagnòstic in vitro que necessita el metge per acabar de fer el seu diagnòstic complet. Són bàsiques i imprescindibles, juntament amb la diagnosi per la imatge, en la medicina del segle XXI.

Vostè va implantar un model a Girona que ha replicat a CLILAB Diagnòstics. En què es basa?

Es tracta d’un model extraordinari que ha donat molt bons resultats. Consisteix en estar al costat del pacient, del metge, del territori. El model de gestió ha estat clau, perquè la nostra filosofia és la d’integrar a les persones. Els professionals que estaven en aquell moment a Girona i els que estan ara a CLILAB Diagnòstics se senten part del laboratori. Estan implicats. Per això fan tesis, fan recerca i es compliquen la vida, en el bon sentit del terme.

Tot i això, ha estat qüestionat. Per què?

Ser crític amb el model és fàcil, però qui ho diu fa els números malament. No es tracta de quantificar quant costa una prova concreta, sinó quant costa el diagnòstic complet. Jo sempre dic el mateix, no vull que les glucoses siguin més barates, vull no fer-les si no són necessàries.

Per tant, el que vostè proposa és mirar-s’ho des d’una altra perspectiva?

És clar! Si un diagnòstic està ben fet, potser t’estalvies un ingrés hospitalari, que costa molts diners, o bé t’estalvies una sèrie de proves, si la primera que li fas al pacient és la indicada. Això s’aconsegueix amb el contacte permanent entre el laboratori i el metge. Això sí que és econòmic i evita despeses, a banda de resultar més efectiu des del punt de vista sanitari.

La medicina de laboratori ha patit un punt d’inflexió arran de la pandèmia?

Evidentment, la pandèmia ha contribuït a donar una major visibilitat a la feina que es fa des dels laboratoris. Ara bé, des del punt de vista tecnològic, et diria que no ha suposat gaires canvis. La PCR s’utilitza des de principis dels 2000. Es feia servir, per exemple, en el tractament de la sida per mirar la càrrega viral. En el cas de l’hepatitis, també. Quan va arribar la covid necessitàvem material lleugerament diferent per mirar una altra tipologia de virus.

Com van viure aquesta emergència global, persones de l’àmbit sanitari com vostè?

Com a professional sanitària, he de dir que era la primera vegada que la humanitat s’enfrontava a una pandèmia. L’experiència anterior, que va ser la grip espanyola, es va deixar passar sense fer res. Aquesta ha estat la primera vegada que els estats s’han plantejat què calia fer i quina estratègia s’havia d’adoptar.

Creu que es va gestionar bé?

Aquesta planificació no sempre s’ha fet amb l’assessorament correcte, perquè políticament no convenia, per por o bé per desconeixement. Jo crec que, en moltes ocasions, s’han anat a buscar experts que no ho eren tant quan n’hi havia d’altres que ho eren més.

Durant la pandèmia, es van fabricar noves vacunes en un temps rècord...

Sí, penseu que una vacuna triga de dos a tres anys a fer-se. Cal també tenir les autoritzacions. En canvi, només en pocs mesos han sortit noves vacunes. Que no han estat tan fantàstiques? D’acord. Però és que ara tenim la meravella que són NRA i això ens obre la porta a altres vacunes, des de la sida fins al càncer. Hem obert una nova porta a la ciència!

Creu que ens ha servit per estar més preparats per un altre escenari similar?

Sí, absolutament. Ens ha servit per canviar les comunicacions patològiques i ha posat de manifest que la ciència quan l’apreten, respon.

Quins són els reptes que té pendents CLILAB Diagnòstics, segons el seu punt de vista?

D’entrada, acabar aquest període d’excepcionalitat i tornar a la normalitat. Durant aquests últims anys, hem treballat 24 hores al dia i els 7 dies de la setmana. Per fer-hi front, hem incorporat personal nou. Ara cal pensar com l’integrem als hospitals i laboratoris. Potser és una bona oportunitat per ampliar les noves àrees pendents.

També s’ha dedicat a la recerca. Ha cofundat el grup de recerca oncològica de Girona i ha estat la codirectora del grup de recerca sobre càncer de pàncrees i pròstata de la Universitat de Girona (UdG). Creu que la recerca és clau i li convé més inversió pressupostària?

La recerca d’aquest país està poc dotada i no tenim la llei de mecenatge que pertoca. Els professionals que fan recerca, ho fan per convicció. Si els hi haguéssim de pagar totes les hores que hi inverteixen, no es faria ni una dècima part de la feina que actualment s’està duent a terme. Persones com jo treballàvem i, en paral·lel, fèiem recerca. I els pocs diners que rebíem eren per fer més recerca i no pas per cobrar nosaltres. La majoria d’investigadors d’aquest país han fet molt bona feina, perquè són altruistes i generosos.

En el cas dels càncers com el pàncrees i el de pròstata, com hem avançat en els darrers anys? Creu que estem més a prop de la cura?

En els dos casos, en els quals he fet tesis doctorals, el diagnòstic precoç és fonamental. En el cas del càncer de pàncrees, per exemple, és tan letal perquè quan el diagnostiques ja és tard.

Vostè ha estat al capdavant de molts projectes. En el seu àmbit, és bàsic tenir aquesta iniciativa?

Així és com he estat jo. Si tens empenta i la gent del teu entorn també, es tiren endavant projectes. Més enllà del meu tarannà, he tingut la gran sort d’estar envoltada de grans professionals que han cregut en mi i hem pogut fer-ho conjuntament.

Ha estat complicat ser dona i liderar?

En el meu cas, no. Mai he vist als professionals com a dones o homes, sinó com a tècnics, facultatius, directors o gestors. Sí que és veritat que, al llarg de la meva trajectòria, he estat rodejada d’homes. Ara bé, no m’he sentit mai discriminada.

Més enllà de l’àmbit sanitari, també s’ha dedicat a l’activitat parlamentària...

A casa sempre s’havia parlat de política. Durant molts anys estava prohibit parlar-ne a fora i quan es va permetre, vaig decidir participar-hi legislativament. Per mi, fer política vol dir canviar les lleis d’un país. Per això, vaig anar al Senat. A més, es tracta d’un òrgan territorial on l’elecció és personal. Quan m’ho va proposar l’Artur Mas, li vaig dir que sí, que endavant.

Com valora aquesta experiència?

Molt interessant. Vaig tenir la sort d’estar envoltada de professionals de partits diferents i vam poder canviar coses, com la Llei de Recerca Biomèdica, entre d’altres.

Com definiria la seva trajectòria professional en poques paraules?

És difícil! Diria que soc una persona amb empenta, que no se sap estar quieta i que, constantment, es pregunta el perquè de les coses. Sempre he pensat que si els altres ho fan fet, per què jo no podia fer?

I ara, què? Quins són els reptes que té Rosa Núria Aleixandre al davant?

Ja tinc una edat. He hagut d’aparcar una sèrie de coses. D’aquí a un any i mig ja he de deixar la junta del Col·legi de Farmacèutics i no em tornaré a presentar. El meu repte principal, que crec que també és fonamental per aquest país, són les Reials Acadèmies. A diferència de França o d’Anglaterra, aquí no se les ha tingut en compte. Treballaré pel seu reconeixent com a vicepresidenta de la Reial Acadèmia de Farmàcia. Aquest és la meva última fita.