CLILAB Diagnòstics us manté informats

Això és el que es va proposar el Cristian, pare del Nico, un nen amb Diabetis tipus 1. Córrer els 200 Km de recorregut del riu Llobregat per aconseguir donar visibilitat a la malaltia del seu fill i recaptar diners per la investigació per la seva cura.

Al costat del Cristian hi havia altres persones que van decidir ajudar-lo i acompanyar-lo, entre elles el Ricard.

El Ricard es va proposar fer el recorregut sencer. Correria els 200 Km per les persones amb Diabetis tipus 1 i, evidentment, correria per l’Eduard, el nostre fill que també conviu amb la Diabetis des de fa més de 4 anys i mig.

Demostrar-li, demostrar-se i demostrar-nos que, malgrat les dificultats, podem ser capaços de fer coses “grans”, o si més no, intentar-les.

Ell va tenir clar des del principi que el recorregut no seria fàcil, però també sabia que, per dur que fos, mai es podria comparar amb la duresa de la cursa de fons que cada dia corren les persones que conviuen amb la Diabetis tipus 1 …una cursa de fons que a dia d’avui no té línia d’arribada.

Plantejar-se un repte així implica disciplina, força física, molta força mental, saber aixecar-se quan decaus, saber deixar-se ajudar quan les forces minven, i sobretot saber decidir la millor estratègia en cada moment.

Ai...com em sona tot això!

El dia a dia de la persona amb diabetis requereix de tot allò que han necessitat els corredors per arribar fins al final.

Ells amb l’objectiu d’omplir una ampolla d’aigua al llarg del recorregut que simbolitza l’esperança perquè algun dia s’aconsegueixi curar la diabetis.

Les persones amb diabetis amb l’objectiu de poder aconseguir allò que es proposin, malgrat els hi suposi una càrrega física i mental molt superior que a la resta de persones.

I si qui fa repte és una persona amb diabetis? Llavors ADMIRACIÓ absoluta.

Veure com hi ha persones que poden ser capaces de gestionar la duresa dels 200Km amb el control de la diabetis, em dona força per pensar que l’Eduard algun dia també podrà ser capaç d’aconseguir les coses que ell es proposi. I si no les pot aconseguir, almenys que sigui capaç de poder somiar i poder lluitar per aconseguir-les. Els límits se’ls posarà ell, la resta serem allà per ajudar-lo quan ho necessiti.

El repte es va fer realitat els dies 16, 17 i 18 d’octubre.

Van ser tres dies de cansament físic i mental, però tres dies amb les emocions a flor de pell. Es van viure moments plens de màgia que quedaran a la retina i al cor d’aquells que vàrem tenir la sort de ser-hi.

Emocions al llarg del recorregut, perquè calia fer pinya per tirar endavant el grup.

Emocions als punts d’avituallament, perquè una abraçada en els moments d’esgotament físic i psicològic recarregava energia per seguir corrent.

Emocions a l’arribada, perquè el cansament es va transformar en l’alegria d’haver aconseguit l’objectiu: fer el recorregut per aquells que conviuen amb la Diabetis tipus 1.

Amb moments molt especials com el que vàrem viure a l’escola FEDAC Xarxa de Berga, on els infants van rebre els corredors com uns autèntics “herois”. Al pati de l’escola els nens i nenes van fer un cercle humà ple d’amor i tendresa per on els corredors, emocionats i amb llàgrimes als ulls, anaven donant voltes tot xocant-los les mans. I tot això acompanyats dels “Pallussus”, els pallassos-animadors dels repte que, de manera solidària i extraordinària, van acompanyar els corredors al llarg dels tres dies.

Un altre moment especial, a la colònia Cal Rosal. Allà vàrem conèixer el Ton i la seva família, un nen de 2 anys amb hiperinsulinisme congènit. El Ton té excés d’insulina, el contrari de les persones amb diabetis. Ell fa hipoglucèmies greus i també necessita controls molt estrictes constantment. La diferència amb la Diabetis tipus 1, la seva és una malaltia molt minoritària, reben poc suport i se senten molt sols. El Ton ens va robar el cor a tots. Els corredors també van córrer per ell i per la seva família, perquè malgrat ser malalties diferents, tots ens sentim identificats amb la lluita constant.

I si penso en un tercer moment especial, quan l’Eduard va voler acompanyar la resta de corredors als darrers 4 Km de la segona etapa. I ho va fer corrent de la mà del seu pare, com no podia ser de cap altra manera. Un moment en què es barrejava el cansament d’aquells que ja portaven 130 Km corrent amb la frescor d’un nen de 10 anys que va córrer els 4 Km fent salts endavant i enrere. I, sense ell saber-ho, fent que alguns corredors captessin aquesta energia que ell desprenia per recuperar una mica les forces i poder arribar al final de l’ etapa.

Entre ells l’Alejandro, una corredor que té diabetis des de fa anys, que al llarg del repte va tenir moments de reflexió pels nens i nenes que ja han estat diagnosticats.

El seu missatge era molt clar: “Heu d’acceptar la malaltia, us heu d’estimar i vosaltres TAMBÉ PODEU I PODREU TENIR SOMNIS”.

Al llarg dels tres dies, a part d’anar amb la resta de corredors, el Ricard va fer alguns trams del repte acompanyat d’amics i amigues que van decidir fer un tros del recorregut corrent amb ell o bé acompanyat d’altres que van anar en bicicleta al seu costat durant algunes etapes del diumenge. En moments de cansament, les cares conegudes sempre ajuden a tirar endavant.

I ja l’últim dia, a partir de Sant Boi i fins a l’arribada, va rebre el suport de moltíssima gent que el va voler animar en aquest tram final. Persones properes que coneixen l’Eduard i que saben què comporta conviure amb diabetis. Amics i família que van venir a donar suport al repte i a dir-nos “Estem amb vosaltres. EDUARD, ESTEM AMB TU”.

I amb aquesta sensació ens quedem, amb la d’acompanyament, la de comprensió i la de rebre una injecció d’energia per poder seguir batallant amb la malaltia 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Moltes gràcies a tots per ser-hi, aquell dia i sempre que us necessitem!

Portem quatre anys i mig intentant entendre la diabetis, intentant fer les coses tan bé com sabem, intentant aprendre dels errors i sobretot intentant valorar tot allò que ens surt bé.

I intentant donar suport a una criatura que s’està fent gran i que, cada vegada més, és conscient que la diabetis, almenys de moment, no li dona ni li donarà ni un minut de treva en el seu dia a dia.

Però a la vegada intentant explicar-li que a la vida les coses que costen, quan s’aconsegueixen, et fan sentir més orgullós.

Tan orgullosos com estem nosaltres de l’Eduard, per la seva capacitat de passar desapercebut enmig d’una multitud que l’empeny a viure la vida a una intensitat que ell moltes vegades pot seguir però que, en certs moments, ha de parar i dir “ARA NO PUC, però quan pugui, TAMBÉ HO INTENTARÉ”.

I nosaltres com a família continuarem corrent els Km que facin falta amb l’objectiu de donar visibilitat a la diabetis i amb l’esperança que algun dia es pugui aconseguir la seva cura.

Això sí, a la pegunta: “Eduard, creus que algun dia podràs fer un repte de córrer 200 Km com el que ha fet el papa?”, la resposta a dia d’avui és un NOOOO rotund.

I és que ell potser encara no sap que allò que ara ens sembla impossible, amb el temps potser es pot acabar fent realitat.

I tant de bo pugui ser així algun dia.

Que l’Eduard aconsegueixi el seus propis reptes i que s’arribi a aconseguir la cura de la Diabetis.