Segons l'OMS, els trastorns anèmics afecten a més de 800 milions de persones a tot el món. Aquests trastorns es caracteritzen per alteracions a l'estat hematològic que afecten la capacitat dels glòbuls vermells per transportar oxigen de manera eficient.

En el diagnòstic, el paper del laboratori clínic és fonamental, ja que s’analitzen els índexs eritrocitaris. Aquests índexs proporcionen informació clau sobre la morfologia i la funcionalitat dels glòbuls vermells o eritròcits, la qual cosa permet als professionals interpretar amb més precisió l'estat hematològic del pacient, facilitant així la detecció de trastorns anèmics i altres desordres relacionats.

Què són els índexs eritrocitaris?

Les característiques fonamentals dels eritròcits es descriuen a través de paràmetres quantitatius anomenats índexs eritrocitaris. Aquests valors es calculen a partir de la relació entre el nombre total d'eritròcits, l'hemoglobina (proteïna encarregada del transport d'oxigen ala sang) i l'hematòcrit (quantitat d'eritròcits en una mostra de sang). Els índexs eritrocitaris més comuns són:

• Volum Corpuscular Mitjà (VCM): representa la mida mitjana dels glòbuls vermells. Es mesura en femtolitres (fL) i és crucial per categoritzar les anèmies en microcítiques, normocítiques o macrocítiques.
• Hemoglobina Corpuscular Mitjana (HCM): indica la quantitat mitjana d'hemoglobina continguda en un eritròcit, mesurada en picograms (pg).
• Concentració d'Hemoglobina Corpuscular Mitjana (CHCM): defineix la concentració mitjana d'hemoglobina en un volum de glòbuls vermells, expressada en g/dl.
• Amplitud de Distribució Eritrocitària (ADE): mesura la variació en la mida dels eritròcits (anisocitosi), expressada en percentatge. Un augment en aquest valor suggereix variacions significatives en la mida cel·lular.

Interpretació dels índexs eritrocitaris

Figura 1. Principals índexs eritrocitaris a l’hemograma

Volum Corpuscular Mitjà (VCM)

El VCM és un dels paràmetres més útils per classificar les anèmies. Un VCM baix (menor de 80 fL) indica una anèmia microcítica, generalment associada a deficiència de ferro (com l'anèmia ferropènica) o a talassèmies.

D'altra banda, un VCM alt (major de 100 fL) suggereix una anèmia macrocítica, sovint relacionada amb deficiències de vitamina B12 o àcid fòlic.

Quan el VCM es troba en rangs normals (80-100 fL), l'anèmia es classifica com a normocítica. Pot passar a l'anèmia per malalties cròniques o en hemorràgies agudes.

Hemoglobina corpuscular mitjana (HCM) i concentració d'hemoglobina corpuscular mitjana (CHCM)

La HCM i la CHCM donen informació sobre la quantitat i concentració d'hemoglobina als glòbuls vermells, respectivament. Es poden observar nivells disminuïts de HCM a l'anèmia ferropènica i a les talassèmies.

Mentre que la CHCM, ajuda a identificar trastorns com les esferocitosis hereditàries, on els eritròcits tenen una major concentració d'hemoglobina al seu citoplasma.

Figura 2. Resum de valors de referència dels índexs eritrocitaris

Amplitud de Distribució Eritrocitària (ADE)

L'ADE és un índex que complementa el diagnòstic. Un valor elevat indica variabilitat en la mida dels eritròcits, el que es coneix com a anisocitosi. Entre altres situacions, pot reflectir la resposta al tractament en pacients amb anèmia, gràcies a la presència d'una doble població d'eritròcits.

Importància dels índexs eritrocitaris en el diagnòstic d'anèmies

L'ús dels índexs eritrocitaris permet als professionals del laboratori orientar el diagnòstic inicial d'anèmies i discriminar-ne els diferents tipus. A continuació, es presenten alguns exemples pràctics de com aquests índexs es fan servir en el diagnòstic diferencial de les anèmies:

• Anèmia ferropènica: es caracteritza per un VCM baix, HCM i CHCM reduïts, i una ADE elevada. És el tipus d'anèmia microcítica més comú i sovint s'acompanya d'alteracions a les proves de metabolisme del ferro, com la ferritina baixa i la disminució de l'índex de saturació de la transferrina.
• Anèmia megaloblàstica: presenta un VCM elevat i, en alguns casos, anisocitosi (ADE alta). Generalment està associada a deficiències de vitamina B12 i/o àcid fòlic.
• Anèmia per malalties cròniques: generalment normocítica i normocròmica, amb un VCM i HCM en rangs normals, però amb una ferritina alta i de vegadesnivells baixos de ferro sèric.

Figura 3. Resum de les possibles causes d'una anèmia normocítica-normocròmica.

Frotis de sang perifèrica: una eina complementària

Tot i que els índexs eritrocitaris són de gran ajuda per identificar i classificar anèmies, el frotis de sang perifèrica continua sent un component essencial de l'anàlisi hematològica.

L'examen microscòpic permet observar directament la morfologia eritrocitària, detectar alteracions estructurals, com l'esferocitosi o els esquistòcits, i visualitzar la presència d'altres elements, com cossos de Heinz, reticulòcits o policromatofília.

A les anèmies hemolítiques, per exemple, és comú observar un augment en la quantitat de reticulòcits, juntament amb fragments d'eritròcits, cosa que reforça la sospita diagnòstica. En el cas de les anèmies megaloblàstiques, els glòbuls vermells apareixen més grans del normal, el que confirma l'augment del VCM.

Figura 4. Frotis de sang perifèrica i anomalies eritrocitàries comunes

Interferències comunes a l'hemograma

Com a professionals del laboratori, sabem que de vegades els resultats no concorden amb la clínica del pacient. Això pot ser degut a interferències tècniques, que poden variar en funció de la metodologia utilitzada:

1. Hiperbilirubinèmia: la bilirubina alta pot interferir donant lloc a resultats falsament elevats d'hemoglobina.
2. Hiperlipidèmia: la presència de lípids a la sang pot afectar les lectures de l'analitzador, cosa que distorsiona els resultats d'hemoglobina i altres paràmetres.
3. Aglutinines fredes: aquestes poden causar aglutinació dels eritròcits a baixes temperatures, cosa que distorsiona el recompte i els índexs eritrocitaris.

El laboratori compta amb procediments i tècniques alternatives per resoldre aquestes interferències i informar de resultats fiables.

Proves addicionals per completar l’estudi de les anèmies

En molts casos, l'avaluació dels índexs eritrocitaris pot suggerir la necessitat de fer proves addicionals. Tot i que els algoritmes diagnòstics complets poden ser complexos, és fonamental tenir en compte alguns exàmens que complementen l'anàlisi de les anèmies:

• Metabolisme del ferro: inclou la determinació de ferritina, ferro sèric, transferrina i índex de saturació de la transferrina. Aquestes proves són indispensables davant la sospita d'anèmia ferropènica.
• Vitamina B12 i àcid fòlic: els nivells baixos d'aquestes vitamines són la principal causa de les anèmies megaloblàstiques.
• Proves d'hemòlisi: per avaluar la destrucció accelerada d'eritròcits, es poden mesurar els nivells de bilirubina indirecta, haptoglobina i lactat-deshidrogenasa (LDH). A més, la prova de Coombs directa ajuda a diagnosticar anèmies hemolítiques autoimmunes.

En l'àmbit de laboratori, fer una anàlisi exhaustiva d'aquests paràmetres, juntament amb els índexs eritrocitaris, és vital per obtenir un diagnòstic precís.

Quan s’ha de derivar a un hematòleg?

És important saber quan derivar el pacient a un hematòleg, com en els casos següents:

• Resultats inconsistents que no concorden amb la clínica.
• Anèmies greus o refractàries que no responen als tractaments convencionals.
• Alteracions morfològiques significatives en el frotis, com la presència de cèl·lules immadures o signes d'hemòlisi, que suggereixen patologies greus com ara síndromes mielodisplàsiques, mieloma múltiple o leucèmies.

Conclusions

Els índexs eritrocitaris proporcionen informació essencial per al diagnòstic i la classificació de les anèmies. Juntament amb el frotis de sang perifèrica i proves addicionals, permeten una avaluació més completa de la fisiopatologia dels glòbuls vermells. Per als professionals de laboratori, comprendre la interacció entre aquests índexs i els resultats clínics és clau per oferir un diagnòstic precís i oportú.

A més, la integració d'altres proves específiques, com l'estudi del metabolisme del ferro o els paràmetres d'hemòlisi, permet una comprensió millor de les possibles causes de les anèmies i altres trastorns hematològics.

A CLILAB oferim una varietat de proves essencials per a l'avaluació de trastorns anèmics, com l'hemograma complet, cosa que permet una anàlisi detallada de l'estat hematològic del pacient i ajuda els professionals de la salut a fer un diagnòstic precís.

Articles relacionats:

• Talassèmies: importància del diagnòstic diferencial
• Avaluació dels marcadors sanguinis de dany miocàrdic
• Trombofília: què és i com es diagnostica?
• Diagnòstic de laboratori de l'anèmia per deficiència de ferro: eines i reptes

Referències:

1. Hemograma.www.labtestsonline.es. https://www.labtestsonline.es/tests/hemograma
2. Brihi JE, Pathak S. Normal and abnormal complete blood count with differential. www.ncbi.nlm.nih.gov. Published 2024. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK604207/