Cada any neixen a tot el món aproximadament 90.000 nens amb síndromes talassèmiques, especialment prevalents a regions de la Mediterrània, Àfrica i el sud-est asiàtic.

Les talassèmies es caracteritzen per la producció insuficient o defectuosa d'hemoglobina que provoca una disminució de la seva mida (microcitosi) i en molts casos a anèmia, eritropoesi ineficaç i hemòlisi en diferents graus.

El diagnòstic diferencial de talassèmies pot suposar un repte, ja que la microcitosi té múltiples causes, incloent-hi la deficiència de ferro.

Classificació de les talassèmies

L'afectació o absència dels gens d'una de les cadenes de globina, α o β, provoca un excés de la cadena complementària a la sang. Segons la cadena afectada es classifiquen en talassèmies alfa (α) o beta (β) A més segons la severitat dels símptomes es classifiquen en:

Diagnòstic de talassèmies i microcitosi no ferropènica

Un dels reptes principals en el diagnòstic de les talassèmies és la distinció entre microcitosi ferropènica i no ferropènica. La deficiència de ferro és la causa més comuna de microcitosi, però la talassèmia és una causa important que pot presentar trets similars.

La talassèmia sol estar acompanyada per un nombre d'hematies alt mentre que l'anèmia per deficiència de ferro, el recompte d'hematies tendeix a estar reduït.

Figura 1. Diferències entre talassèmies i anèmia ferropènica

Els nivells baixos de ferro al laboratori no sempre indiquen deficiència de ferro ni anèmia. Encara que s'utilitzen altres paràmetres que permeten avaluar el metabolisme del ferro aquests poden estar alterats per inflamació o altres condicions.

La microcitosi no és exclusiva de les talassèmies i pot estar present amb anèmia o sense. Altres condicions, o altres hemoglobinopaties, també poden presentar microcitosi. La clau pel diagnòstic és descartar altres causes i confirmar la presència de la talassèmia mitjançant anàlisis específiques de l'hemoglobina i estudis genètics.

Figura 2. Riscos d'un diagnòstic erroni de les talassèmies

Proves diagnòstiques al laboratori clínic

Es combinen proves hematològiques, bioquímiques i genètiques. Algunes de les proves més rellevants pel diagnòstic de les talassèmies són:

1. Hematologia bàsica

Comença amb un recompte sanguini complet (CBC) per avaluar la morfologia de les hematies. La microcitosi i la hipocromia són signes comuns en els pacients amb talassèmia. Tot i això, aquestes troballes també s'observen en l'anèmia per deficiència de ferro, cosa que fan necessàries proves addicionals.

L'amplitud de distribució eritrocitària (ADE) sol estar augmentada a l'anèmia per deficiència de ferro, mentre que a les talassèmies tendeix a ser estret o normal.

Els pacients malalts o portadors de les alfes talassèmia mostren alteracions hematològiques des del naixement mentre que a les betes talassèmies solen aparèixer a partir dels 6 mesos d'edat.

Per tant, si els antecedents del pacient presenten un hemograma normal, generalment es pot descartar la talassèmia com a causa de la microcitosi.

2. Electroforesi d'hemoglobina

Aquesta tècnica permet identificar i quantificar les diferents fraccions d'hemoglobina a la sang del pacient. A la beta talassèmia, els nivells d'hemoglobina A2 (HbA2) estan augmentats, mentre que l'hemoglobina fetal (HbF) pot estar present en quantitats variables. També es detecten hemoglobines anormals, com Hb de Bart.

No obstant això, és important destacar que la deficiència de ferro pot reduir falsament els nivells de HbA2, fet que pot complicar el diagnòstic de la beta talassèmia. Per això, és important tractar l'estat de ferropènia abans d'interpretar els resultats d'hemoglobina.

Figura 3. Cromatogrames HPLC d'un pacient sense talassèmia.

Figura 4. Cromatogrames HPLC d'un pacient amb talassèmia.

Figura 5. Elements essencials per a l'avaluació de microcitosi al laboratori clínic.

3. Cromatografia líquida d'alta resolució (HPLC)

S'utilitza per detectar variants d'hemoglobina i anomalies en els nivells d'HbA, HbA2 i HbF. Ofereix resultats ràpids i precisos, fet que facilita la identificació precoç de les talassèmies i permet un seguiment eficaç.

4. Anàlisi d'ADN

Permet identificar les mutacions específiques als gens responsables de la producció de cadenes de globina i és el mètode més definitiu pel diagnòstic.

Això és particularment útil en portadors asimptomàtics. Aquests pacients poden presentar resultats normals en moltes proves hematològiques convencionals i fa necessari fer proves genètiques per confirmar el diagnòstic.

Les tècniques de diagnòstic genètic com la reacció en cadena de la polimerasa (PCR) són cada vegada més presents als laboratoris clínics.

Figura 6. Gens estudiats en l'anàlisi genètica de talassèmies

Conclusió

Els pacients portadors heterozigots o amb formes lleus, poden ser diagnosticats erròniament com a anèmics per deficiència de ferro. Això condueix a un tractament amb suplements de ferro ineficaç i potencialment perjudicial, ja que l'excés de ferro es pot acumular al cos, causant toxicitat.

Per això, el diagnòstic diferencial de les talassèmies, a través de proves hematològiques i genètiques, és essencial per identificar correctament els pacients i portadors i orientar el maneig adequat del pacient.

A CLILAB estem compromesos amb la precisió diagnòstica amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida dels pacients amb talassèmia i reduir les complicacions a llarg termini associades a aquesta malaltia hereditària.

Articles relacionats:

Referències: